AMB PERSONALITAT: PRÒXIMS I EMINENTS

La nit del 17 de juliol era fresca però xafogosa a Sant Feliu de Guíxols. Després d’un breu passatge per l'Atzavara Club -on la curiosa Orquesta del Caballo Ganador conduïa el segon dia del Sant Feliu Fest-, a la zona del Club Nàutic el robust escenari de Porta Ferrada servia per acollir l’última parada del Festival Pròxims, amb quatre noms en cartell, cantant en idiomes diferents -que ha d’haver-hi llibertat-, la ginebra que s’havia acabat aviat i un olor constant a botifarra, que també estava bona. La nit estava marcada per la supremacia de les individualitats - Mazoni i Maika Makovski. Lletra M: de Música!

STANDSTILL

Venia nomes el cantant Enric Montefusco, que en un primer moment es va enfrontar a un públic fred i llunyà, que va anar arribant molt lentament al recinte. Va arrecar amb El Resplandor i Adelante Bonaparte, com per provar que el repertori de Standstill sedimenta el lloc capdavanter que té la banda a l’escena indie melancòlica. Hi va haver alguns instants de geni, i malgrat que tots els temes només amb guitarra i veu sonaven a estones massa despullats, va ser un excel·lent inici.

MAZONI

També va seguir la tàctica d’obrir amb temes rotunds, amb Per Primer Cop i L'Home n. 12 vers un públic ja nombrós i raonablement animat. Actuació llustrada d’aquesta figura irrenunciable de la banda sonora de les nostres vides, intentant dominar l’assistència i sorprendre amb alguns canvis rítmics inesperats i les habituals versions manchestarianes que tan bé encaixen. Eufòria sempre és la mateixa descàrrega d’adrenalina i el final apoteòsic d' Ei, que surt el sol! corejat per la multitud un altre moment àlgid. Decebre no entra a la seva enciclopèdia.

MAIKA MAKOVSKI

Tant Mazoni com Maika Makovski són dos personatges altament transmissors de la cultura musical, el seu goig, la seva energia i fluïdesa. Mentre l’empordanès destaca pel seu entranyable carisma, la mallorquina posseeix una capacitat artística trasbalsadora. Compta amb una banda molt compromesa, amb el guitarrista a gran nivell en els solos, però s’imposa per la seva indiscutible maduresa vocal i instrumental, ara enrobustida per la invasió del piano elèctric al seu últim disc «Thank you for the boots». Ja quan torna a la guitarra és una senyora del rock’n’roll total. A més de compositora també és una bona lletrista tot i que bona part dels espectadors s’ho perden perquè no perden el vici de xerrar. I parlant de pèrdues... Li falta un pel millorar la comunicació, massa tímida. Però és gràcil, quan va explicar que havia perdut una guitarra i altres instruments aquella jornada, però que no havia perdut «l’alegria». I sí, era temps de cedir lloc a Antonia Font, també de ses illes.

ANTÒNIA FONT

Van trigar moltíssim amb el canvi d’escenari, però després es va entendre perquè: amb diferència, van tenir la millor il·luminació de la nit i el so més definit. Van presentar temes nous, més funky i ballables i amb lletres que parlen menys de mecànica i més de biologia animal. Però clar, són els hits que triomfen: Alegria, Coses Modernes, Wah Yeah i la darrera Calgary 88, van ser les més ben rebudes, amb el públic a tenir reaccions vibrants, però discontinues. En fi, un grapat de cançons simpàtiques que cauen bé per acabar una nit d’estiu, però en realitat els Antònia són una banda manca de factor diferencial i amb solucions harmòniques quelcom reiteratives. En definitiva, va ser la nit de la lletra M, que va ser Molt Majúscula.

 

Text i fotos: Alexandre Nunes de Oliveira